Temps era temps

Temps era temps quan a Barcelona teniem una agenda cultural d'aquelles que deixaven bocabadats a guiris i locals. Temps on al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona passejavem per la Buenos Aires de Borges, la Trieste de Magris o la Praga de Kafka, ens deixavem mimar per a les ones hipnòtiques del Món TV o la Cultura Basura i ballavem en petit comité amb la música que el Sònar deixava sentir al Raval. Temps on els Simfonistes Rusos tocaven en colors a la Casa Milà i Cartier-Bresson apuntava la seva càmara allà on no tocava a les sales del CaixaFòrum.

Temps on Els Joglars cuinaven una recepta de paella empordanesa tot parlant amb Pla al Romea, Camus es deixava caure al TNC, Rubianes es pixava de riure al Capitol, La Cubana es cegava d'amor al Tívoli i la Fura passava una X al Mercat de les Flors.

Eren altres temps. Abans de que els cupcakes de botifarra amb seques i els presidents de països que no son es fessin amb les sales de teatres. Abans de que el folk de grups amb noms propis fessin una trinxera a totes les sales de concerts la ciutat. Abans de que les marques de cervesa fessin de la ceba una eina de markèting. Abans de que la política exclafès la cultura.


------
Moment musical, Temps era Temps de Joan Manuel Serrat, que desprès em direu que de catalana no tinc res.